Capítol 1

Pujo al autocar. Ja és hora de deixar tots els records enrera, de començar una nova vida. El vehicle arranca, miro per la finestra i no puc evitar que em caigui una llàgrima. Tot això em fa pànic, però estic segura que ha estat la millor decisió que he pres durant els meus quinze anys de vida. M’anirà bé canviar de casa, d’aires, de companyies, canviar pràcticament de tot el que m’envoltava. El camí no se’m fa molt llarg, ja estic acostumada a fer-lo perquè visito molt a la meva tieta, però aquesta vegada no és una simple visita, és molt més que això. De fet, tampoc vaig molt carregada, m’he agafat lo just, roba i poca cosa més. Em vull desfer de tot lo altre, són uns records, que ara mateix no vull recordar.

Ja hem arribat a Gerri de la Sal, queda menys per arribar al meu destí. Puja un noi misteriós, és castany i amb uns ulls verds preciosos. Va vestit amb una samarreta verda a quadres i uns texans. Se m’apropa i em diu:

- Està ocupat aquest seient? – referint-se al seient del meu costat.

Aquesta actitud ja me la coneixia de sobres. Són els típics nois als que els hi agraden totes i proven de lligar amb la primera que troben, els hi és igual si és del seu gust o no. I tota indignada li vaig respondre:

- Què no ho veus? Aquest és el lloc de la meva motxilla, apa fot el camp.

Decebut, va marxar a seure’s a un altre lloc i una colla de nois i noies que estaven a fora l’autocar van quedar mirant-se’l i rient-se d’ell, potser m’havia passat una mica.

El bus arranca. Sona un mòbil, és el del noi. Se’l queda mirant i fa un cop de puny al seient, tot enfadat. El camí se’m fa bastant pesat, tinc repercussions sobre el meu comportament cap al noi.

Per fi arribem a Sort. Veig a ma tieta carregada amb les bosses de la compra i parlant amb algun conegut. Baixo molt emocionada i casi l’ofego fent-li una abraçada. El noi també baixa i va dret cap a algun camí, sembla que ja és coneix bastant aquesta vila.

- Nena, com estàs? Fa molt de temps que no ens veiem! Estic molt il·lusionada que hagis vingut aquí. Ja està tot preparat, el dilluns pots començar a anar a l’institut.

- Moltes gràcies tieta! Jo també estic molt contenta. Apa, anem a casa i t’ho explico tot.

Li agafo una bossa de la compra perquè no vagi tan carregada i explicant-nos les nostres darreres aventures fem el camí per arribar a casa.

* * *

Avui és el meu dia, he de guanyar l’aposta.

Em dirigeixo cap a l’estació d’autobusos i allà estan tots els meus amics esperant-me.

- Preparat? Estic segur que no podràs. No ets lo suficientment maco per agradar-li a qualsevol tia, no com jo. – em diu l’Eric, sempre amb el seu to de superioritat, que és desesperant, no el suporto.

- Recorda-te’n del que passarà si et donen carabasses. – em va avisar la Cinta.

- Ho tinc molt present això, però avui és el meu dia, he de guanyar. –els hi vaig respondre, tot convençut de la meva futura victòria.

- No els hi facis cas, jo sé que pots. – la Delia va ser l’única que em va animar.

Li vaig agrair que em fes costat amb un somriure.

L’autocar va arribar, ja no em podia tirar enrera. Agafo aire, pujo, li demano al conductor un bitllet per a Sort, pago i veig a una noia que més o menys aparenta la meva edat. Perfecte, a més és molt maca. Una noia rossa, amb el cabell recollit en una cua de cavall i uns ulls hipnotitzants. M’acosto i li dic amb un gran somriure i amb cara de no haver trencat mai un plat:

- Està ocupat aquest seient?

I la seva resposta no és molt agradable, que diguem.

- Què no ho veus? Aquest és el lloc de la meva motxilla, apa fot el camp.

Em quedo parat. No sé què fer. M’assento en el primer seient que trobo, i veig com tots els meus “amics”, si se’ls hi pot dir amics; es riuen de mi. Al cap de dos minuts m’arriba un missatge del simpàtic de l’Eric. <<Demà a les 6 del matí a córrer amb roba interior. Tinc unes ganes de veure com fas el ridícul! Bon viatge fracassat!>> Em sento impotent, dono un cop de puny al seient, i de la força casi l’abonyego. Ni jo mateix sé com m’he ficat en aquest cacau. Qui em manava a mi acceptar aquesta ridícula aposta? Intentar lligar amb una noia en un autocar, és la cosa més absurda que he sentit en la vida. Però abans no ho veia tan absurd, suposo que com les coses no han sortit com planejava, ho trobo absurd, sinó, ho hagués trobat genial, suposo. Tan lleig sóc? Tan antipàtic semblo perquè una noia no vulgui assentar-se amb mi? Això és l’únic que puc pensar de mi, sóc un perdedor, sempre ho he estat i sempre ho seré. Sol hem queda l’absurda idea de pensar que potser aquesta noia ha tingut un mal dia i la pres amb mi. Però aquests son els pensaments en els que et refugies quan alguna cosa no et surt bé, que la culpa ha sigut de l’altre. Així és una mica menys dolorós.

El meu viatge s’acaba, ja he arribat a Sort. Baixo lentament i veig com la noia saluda a la que potser és la seva mare. Agafo el camí de casa l’àvia. Avanço de pressa, noto com si tothom s’hagués assabentat del meu fracàs i em dona vergonya que la gent em miri. En cinc minuts ja he arribat, els avantatges d’anar ràpid.

- Héctor fill, arribes just a temps. Ara anem a dinar. – em diu la meva àvia, alegre de veurem allà.

- No t’esperàvem aquí, t’has enfadat amb els pares? – pregunta l’avi.

- No, avui tenia ganes de venir a dinar amb vosaltres. – menteixo.

I així m’incorporo a la taula i comencem a dinar contant-nos anècdotes divertides.